C/ Costa i Cuxart, 5 - 08031 BARCELONA - Tel. 93 340 16 16 - email: mimir@lafontdemimir.cat

miércoles, 25 de junio de 2014

EGOTISTA: LA ÚLTIMA NOCHE EN TREMORE BEACH



Estiu. No hi ha moment millor a l’any per a submergir-nos a les pàgines d’un llibre i acompanyar al seu protagonista en tota mena d’aventures. A la platja, al costat de la piscina, en un llarg viatge en avió o escarxofats al sofà: milers de racons ens esperen per a viure unes vacances inoblidables.

Ja fa dies que us volia recomanar el present llibre: “La última noche en Tremore Beach”, de Mikel Santiago. Lamentablement, la meva persona s’havia mimetitzat tant amb les desventures del protagonista de la història, que jo també he estat víctima d’uns maldecaps terribles durant la darrera setmana que m’han incapacitat per aparèixer abans per aquí.

Tranquils. Res fa pensar que aquests horribles símptomes hagin d’estar compartits per tot aquell que llegeix el llibre. En canvi, “La última noche en Tremore Beach” té tots els ingredients per a convertir-se en una de les vostres lectures d’aquest estiu. Per què?

Doncs en primer lloc perquè l’acció passa a Irlanda. Concretament al comtat de Donegal, que es troba al nord del país, i és el paratge més hipergaèl·lic del món. Irlanda en estat pur. I Irlanda és un destí vacacional fabulós per als qui ens agrada passar hores davant d’un llibre.

Es tracta d’una illa: què fa més flaire de vacances que una illa? I tot i que a tots, en determinat moment, ens pot agradar imaginar-nos en una platja caribenya fent petits xarrups al nostre mojito, reconeixem-ho: només imaginar-nos una pulsera de “tot inclòs” de recinte vacacional, ens surt urticària a la zona del canell.

Nosaltres, les rates de biblioteca, som més dels salvatges paisatges irlandesos, d’aquelles praderies verdes que s’enfronten a les fortes onades de l’Atlàntic amb abruptes penya-segats o amb platges solitàries. Ens és igual passar un estiu sense calor. De fet, ho agraïm.

Per això, hauriau de viatjar amb en Mikel Santiago fins a Clenhburran, el petit poblet irlandès en el que s’ha instal·lat en Peter Harper. En Harper, exitós compositor musical, travessa una important crisi creativa com a resultat del fracàs del seu matrimoni i és per això que decideix retirar-se del “mundanal ruido” en el seu refugi irlandès situat sobre la platja de Tremore, esperant recuperar la inspiració.

El llibre està poblat d’alguns dels habituals personatges simpàtics i curiosos que poblen les viles irlandeses, perquè com tothom sap, no hi ha personatges més carismàtics al món que els habitants de la illa maragda. Si no ho sabeu és perquè no deveu haver estat encara a Irlanda (per cert, ja trigueu). Llavors us recomano que veieu pel·lícules com “El hombre tranquilo” de John Ford o llegiu llibres com “Doctor en Irlanda” de Patrick Taylor o “Las ovejas de Glenkill”, de Leonie Swann. En aquest darrer podeu comprovar com fins i tot les ovelles del país són idiosincràtiques per se. Però, per il·lusió que em faci trobar-los, us enganyaria si us digués el contrari: a “Tremore Beach” són irrellevants per a la història.

El certament rellevant és el do que en Harper té i que el prevé de circumstàncies futures. I el do de l’autor, en Mikel Santiago, està en saber escriure com si estigués narrant un film. No, ho dic malament. El que et passa quan llegeixes el llibre és que en determinat moment t’arriba a assaltar el dubte de si estàs llegint o si estàs veient el que passa. Ho imagines tot tan fantàsticament bé que és com si estiguessis davant la gran pantalla. A més, té l’avantatge de que tot i que l’acció transcorre lluny podem llegir-lo en l’idioma original (castellà), la qual cosa sempre és un plus.

I és una història interessant? Definitivament, sí. Perquè no tots els llibres poden tenir la mateixa ració de rocambolesca resolució que “Perdida”, però durant tota la història el misteri et té enganxat a les pàgines del llibre. Desitjant, i tement a l’hora, arribar a la darrera nit que dóna títol a la història. Perquè sí, es passa por.

A més del misteri, us agradarà la lectura si, com jo, gaudiu de l’entrellat de les relacions humanes. Tots, en algun moment, de la vida hem experimentat la sensació de pèrdua, de fracàs... i entendreu perfectament en Harper i les seves circumstàncies. Us agradarà acompanyar-lo en el seu dol, però també en el seu renàixer.

El llibre, però, té un fallo. Us atraparà tant des de la primera pàgina que no us deixarà fins a que l’acabeu i això serà massa aviat: apenes  us durarà unes hores (dies?) la seva lectura. O sigui, que necessitareu més d’un llibre aquest estiu. No patiu, ja estic rebuscant entre les estanteries de La font de Mimir a veure què trobo.
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario