C/ Costa i Cuxart, 5 - 08031 BARCELONA - Tel. 93 340 16 16 - email: mimir@lafontdemimir.cat

viernes, 26 de septiembre de 2014

EGOTISTA: LA SOCIETAT LITERÀRIA I DEL PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY



Una altra curiosa destinació insular la conformen les Illes del Canal (Channel Islands) que, com el seu nom indica, es troben situades al Canal de la Mànega i pertanyen al Regne Unit. La més famosa d’aquestes illes és Jersey, escollida per molts dels nostres compatriotes anglesos per a passar les vacances. Allà va néixer el darrer superman cinematogràfic, el guapo Henry Cavill, i allà vivia i va morir el nostre naturalista favorit, en Gerald Durrell. Un dia haurem de parlar d’algun dels seus divertits i didàctics llibres.

No es tracta d’un destí popular a les nostres contrades. Suposo que les Illes del Canal ho tenen difícil per a poder competir contra les Balears i Canàries, amb molt millor clima i sense necessitat de canviar de divisa. Per això, els llibres ens donen aquí una oportunitat única d’acostar-nos-hi. I, per fugir encara més de la gran massa, ni tan sols us proposaré Jersey, sinó Guernsey, la segona illa en rellevància entre aquestes.

A Guernsey, Víctor Hugo hi va residir una temporada i es diu que allà és on va acabar d’escriure Els Miserables. També va escriure una novel·la parlant dels mariners de l’illa, Els treballadors del mar, que, no obstant, ha passat bastant desapercebuda en el conjunt de la seva immensa obra. En resum, tenim molt poca referència de Guernsey.




Avui us vull parlar d’una obra més modesta, però fascinant: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Anne Shaffer, amb la col·laboració de la seva neboda Annie Barrows. Es tracta d’una delícia de llibre que al meu parer té la dosi justa de tot el que cal per a una bona història. En realitat el que més em sorprèn és que mai hagi aparegut a les llistes dels llibres més venuts, tot i que hi ha qui la cataloga com la sorpresa literària del 2008. Massa poc. No té res que envejar a súpervendes com la Kate Morton i, al meu parer, li dóna 50.000 voltes a llibres tan mediàtics com Menja, Resa, Estima d’Elizabeth Gilbert.

Imagino que això té a veure amb que es tracta de la única novel·la que mai existirà de la seva autora. La senyora Shaffer era una honorable anciana que va morir poc després de saber que aquesta, la seva única obra, seria publicada a tretze països. Tot i així, malgrat que la seva editorial no hagi volgut fer una gran campanya de màrqueting per a vendre’l, trobo que el títol del llibre resulta prou evocador com per a que la gent amb inquietuds es llenci en massa a comprar-lo. De fet, jo el tinc per aquesta raó. I com la vaig encertar!

El llibre és de gènere epistolar, és a dir, la història es narra a través de les cartes intercanviades no només entre els seus protagonistes sinó entre un bon nombre de personatges. A través d’aquestes cartes, trobem uns personatges perfectament dibuixats i arriba un moment en que sembla que els coneixem de tota la vida. Les missives tenen la mida justa de llargària. Llargues quan han de ser llargues i curtes quan així ho requereixen. Sembla una bajanada, però haig d’admetre que, a mi se’m van fer una mica pesades les llargues cartes intercanviades entre les dues protagonistes de Nubosidad variable, de Carmen Martín Gaite. Aquí això no succeeix. Les primeres cartes serveixen per a presentar-nos a la protagonista, na Juliet Ashton, i la veritable trama comença quan rep la carta d’un habitant de Guernsey. De seguida, ella quedarà atrapada dins les històries d’aquella illa. I, nosaltres, els lectors, també.


La història es situa als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, i és molt interessant per a conèixer com era la vida a la postguerra, però bona part de la història consisteix a explicar també com es va viure a les Illes del Canal durant la guerra. Com va ser l’ocupació que van patir per part de les tropes alemanyes i com van haver de conviure amb aquestes. En aquest sentit, recorda a La mandolina del Capità Corelli, de Louis de Bèrnieres, que explica l’ocupació de Cefalònia (Grècia) a mans de les tropes italianes durant la mateixa època. També aquí viurem una bonica història d’amor. O millor dit, dues. Una que va tenir lloc durant l’ocupació i altra en el present.

Històricament no només coneixem com van viure l’ocupació els habitants de Guernsey sinó que, de retruc, ens parlarà de la realitat dels camps de concentració alemanys. Sé que és un tema altament tractat a la literatura i el cinema, però no me’n puc estar d’aprofitar per a recomanar un llibre brillant sobre el tema, Sense destí, del hongarès Imre Kertész. En Kertész és premi de Nobel de Literatura i el seu retrat cru sobre l’holocaust, que va viure en primera persona, és imprescindible.

Tornant a Guernsey, com comprendreu, amb això darrer que us he explicat, el llibre emociona per a bé i per a mal a parts igual. És impossible llegir-ho sense que en algun moment notem els ulls humits. Perquè té això: aconsegueix emocionar. La part bona és que el regust final que deixa no és bo, és boníssim. Perquè igual que té passatges tristos, en té de tremendament divertits i, fins i tot, apareixen sorprenents personatges històrics. Finalment, ens sentim congratulats amb la vida i les persones. I arriba un moment en que ja no saps si estàs al sofà de casa o estàs a Guernsey, carretejant porcs de contraban o preparant-te per a degustar el deliciós pastís de pela de patata o llegint per a poder parlar de les teves lectures a la propera trobada de la Societat Literària. Féu-la vostra!









No hay comentarios:

Publicar un comentario